Estereotips de gènere de la segona república, Victor Jurado Riba

INTRODUCCIÓ

Avui en dia, quan pensem en la Segona República, el primer que ens ve a la ment és una etapa en la qual es va produir una revolució democràtica que va impulsar per primera vegada en la Història d’Espanya tota una sèrie de canvis que atorgaren al conjunt del poble i la ciutadania uns drets i obligacions inalienables fins a l’arribada de la Guerra Civil.

A nosaltres ens interessa especialment fer una investigació sobre com aquestes millores socials que va impulsar el nou govern democràtic, com ara la nova llei del divorci o l’avortament van influir sobre les dones que van viure aquells anys i si veritablement la societat va interioritzar aquestes noves llibertats i valors. D’altra banda també intentarem fer una anàlisi sobre com el suposat canvi de mentalitat en el conjunt de la població, i més concretament en les dones, va afectar a la publicitat de l’època i si es van reflexar fidelment els nous cànons estètics i morals que portaven els nous temps de la República. Durant l’anàlisi publicístic buscarem aquests cànons femenins imperants a l’època i els contraposarem amb els masculins per intentar veure les diferències existents entre ells. De la mateixa manera, intentarem contraposar la publicitat existent dins les revistes conservadores amb les més aperturistes que facin referència a productes de consum femení, per aconseguir establir les diferències que existien entre la visió tradicionalista i la progressista sobre les feminitats d’aquell moment.

Volem cercar si les dones van mantenir-se subordinades a la masculina o si veritablement van aconseguir fer-se un lloc entre el masclisme imperant en l’època i entre les institucions que imposaven una visió androcèntrica de la societat. Intentarem trobar exemples que ens mostrin si l’Església i altres institucions tradicionals van mantenir la seva duresa inflexible sobre les dones i si van intentar impedir el sorgiment de la llibertat que vehiculava el pensament feminista.

El nostre objectiu en aquest treball és arribar a conclusions sobre els canvis que la mentalitat feminista va impulsar en la societat i com va reflectir-se al conjunt de la població i a la publicitat de l’època compresa entre el 1931 i el 1936.

Així doncs, aquest treball ens ha de servir per veure més enllà de la visió idealista que les persones tenen, generalment, de la Segona República per tal de copsar com els canvis que es van produir van afectar a les persones, i concretament a les feminitats.

CONTEXT HISTÒRIC. LA SEGONA REPÚBLICA ESPANYOLA.

La Segona República va ser un període comprès entre el 14 d’Abril del 1931, quan va ser proclamada, i el 18 de Juliol del 1936, quan va iniciar-se la Guerra Civil. Les causes que van propiciar el sorgiment de la Segona República les hem de buscar durant els anys 1920.

La Dictadura del General Primo de Rivera, que va iniciar-se al 1923, va entrar en un període de decadència fins que aquest va dimitir el 30 de gener del 1930. El General Berenguer va ser l’encarregat de substituir-lo amb la missió d’organitzar un procés electoral que permetés retornar a la legalitat constitucional i acabar amb la dictadura. L’oposició al règim va començar a organitzar-se i el PSOE, els republicans i els sectors catalanistes d’esquerra van firmar el Pacte de Sant Sebastià a l’agost del 1930 amb l’objectiu de presentar-se a les eleccions units, i fer front comú per tal d’arribar a proclamar la Segona República. El govern presidit per l’almirall Aznar va decretar que el 12 d’abril seria el dia assenyalat per portar a terme les eleccions municipals. Aquestes eleccions van prendre un caire de plebiscit sobre la continuïtat o no de la monarquia. Les forces d’esquerra i republicanes defensaven la instauració de la República, mentre que les candidatures de dretes defensaven mantenir en el tron a Alfons XIII.

La participació en aquestes eleccions va ser molt elevada i els partits que s’havien coalitzat en el Pacte de Sant Sebastià varen obtenir la victòria en 41 de les 50 capitals de província i en els nuclis industrials més importants. El 14 d’abril, els regidors electes de la localitat d’Eibar, al País Basc, van proclamar la República i al llarg del dia s’hi van anar sumant els regidors de moltes altres ciutats. Davant d’aquesta situació, el Rei Alfons XIII va renunciar al tron i va marxar a l’exili. Va ser en aquest moment, quan a Madrid, els representants que havien firmat el Pacte de Sant Sebastià van proclamar la Segona República Espanyola.

Posteriorment, es van portar a terme les eleccions generals del 28 de juny del 1931 per tal de formar el nou parlament. La victòria va tornar a ser de les esquerres i Niceto Alcalá Zamora va ser escollit com a cap de govern. Va ser aleshores quan va iniciar-se el procés de creació de la Constitució.

Aquesta nova Carta Magna tenia un caràcter democràtic i progressista, i establia els principis següents:

  • L’Estat es configura de manera integral, però s’accepta la possibilitat de constituir governs autònoms en algunes regions.

  • El poder legislatiu resideix en les Corts, constituïdes per una sola cambra amb atribucions molt àmplies. L’executiu recau en el govern, format pel consell de ministres i el cap de govern, i també en el president de la República, cap de l’Estat i representant institucional. El poder judicial es confia a uns jutges independents.

  • Garantitzava la igualtat absoluta davant la llei, l’educació, la feina i la no-discriminació per raons d’origen, de sexe, o de riquesa.

És en aquest moment, quan es podria dir que el gènere femení té per primera vegada a Espanya els mateixos drets i deures que els homes. Un dels punts clau d’aquesta nova Constitució el trobem en l’apartat que parla que Espanya esdevé un Estat laic, i per tant les dones ja no estan tant subjectes al tradicionalisme catòlic que havia imperat fins al moment. D’altra banda, també cal dir que sorgirà la opció del divorci, que mai abans havia estat recollida per cap llei. La importància d’aquesta gran reforma la veurem més endavant. No obstant, una part molt àmplia de la societat manté la seva actitud conservadora, fet que serà analitzat al llarg del treball.

CANVIS I REACCIONS A LA SEGONA REPÚBLICA

La Segona República es podria definir com aquell període curt que actua com a parèntesi entre dos de més llargs en els quals la situació social es consideraria menys avançada, prenent com a model i objectiu la situació actual de les democràcies occidentals. Va ser aquell període quan les dones van gaudir d’una llibertat que no tenia precedents, gairebé com a l’actualitat, on es va deixar de banda la visió tradicional i catòlica que es tenia sobre el gènere femení en general i, sobretot, la seva funció dins una societat profundament masclista i a la que no hi havia cap indici de canvi a la vista.

La tradició s’imposava amb mà de ferro i amb l’autoritat que dóna la naturalitat i el manament diví, d’aquesta manera, la desigualtat de gènere que tradicionalment s’establia de manera indiscutible, no es va començar a veure fins que les dones no van introduir-se al mercat laboral. Com ens indica Capel Martínez, “La falta de una valoración social del sexo femenino, su tradicional adscripción sólo a las labores propias del hogar, hacen que desde el principio se le considere incapaz de ocupar determinados puestos […] por otra parte, su menor potencial físico le impide, en teoría, producir lo mismo que el hombre, de ahí que sus salarios, a igualdad de nivel y jornada de trabajo, sean inferiores1. Observem, doncs, que segons la visió existent a la Segona República, a “igualtat de treball, diferència de salaris”. Segons aquesta fonamentació “clàssica”, les dones, pel simple fet de ser d’un gènere diferent dels homes, serien considerades d’una categoria inferior aquests dins l’escala laboral existent. Per tant, seria la natura la que establia els nivells de salari entre la població. No obstant això, la societat actual es podria considerar perfectament hereva de la societat tradicionalista descrita per l’autora del text citat, ja que encara existeix la idea de diferència de productivitat segons el sexe, i derivat d’això, o no, els salaris encara experimenten diferències segons el gènere del treballador o de la treballadora.

Per exemplificar fins a on arribava l’endarreriment de la societat espanyola, cal dir que mentre a finals del s.XIX, a Anglaterra o als Estats Units, ja prenia força i cos el moviment feminista2, a Espanya es crea la Asociación para la Enseñanza de la Mujer (1871), la finalitat de la qual era doble:

  1. Proporcionar una enseñanza que sirva a la mujer para cumplir acertadamente con los deberes impuestos a su sexo en las situaciones comunes a todas, como miembros de la familia y de la comunidad vecinal, de la Patria y de la Humanidad”.

  2. Instruir y habilitar a muchas para que apliquen sus actividades a profesiones varias, distintas del magisterio, a cuyo desempeño las llaman sus peculiaridades aptitudes” 3.

La línia marcada per aquesta institució que havia de promoure l’educació femenina era clara, no només es limitava el mercat laboral a un tipus d’activitats que ja li venien marcades per les seves aptituds, donant a entendre que són gairebé innates, però que en primer lloc, i per tant més important, la funció de les dones era la d’acomplir els deures que tenia amb el seu marit. Una diferència substancial, pel que fa a objectius, amb el que es trobarà durant el parèntesi democràtic que s’inicia al 1931.

Era en una situació de societat patriarcal absolutament tancada i de submissió absoluta de l’esposa vers el marit i de les filles vers el pare en la qual després de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, el 14 del mateix mes i any, es declara la República de manera espontània a diversos municipis.

La República té com a una de les seves millors cartes de presentació per a les reformes que durà a terme, la separació que realitza entre les funcions de l’Estat i les de l’Església (recordem que es declara un estat laic a la Constitució de desembre del 1931). Davant aquesta separació, permet establir un profund trencament amb els processos educatius i de discriminació de les dones reiterada que històricament havia suposat la vinculació del poder estatal amb el religiós. Es pot dir que frente al conservadurismo de raíz católica que había imperado hasta entonces, la legislación civil intentó promover el cambio social y la modernización de las instituciones familiares 4. La República es podria definir com un intent de modernització de les estructures generals per aconseguir igualar la situació entre el sector que sempre havia tingut el poder i aquell que ara havia arribat, entre la persona que tenia els mitjans i la que s’aprofitava de la que només posseïa el seu cos i la força de treball que era capaç de generar, això per tal d’obtenir un irrisori salari i passar a morir-se de gana.

A banda de reformes de caràcter econòmic, com la polèmica reforma agrària, o de caràcter més polític, com la reforma de l’exèrcit que Manuel Azaña va dur a terme individualment, les dones van patir una millora enorme de les seves condicions si les comparem amb períodes precedents o posteriors. Se reconoció entonces el derecho a la mujer al sufragio, el derecho al divorcio […], la igualdad de derechos entre sexos, la equiparación entre esposos; fue suprimida toda discriminación entre hijos legítimos e ilegítimos, así como los delitos de adulterio y amancebamiento; fue admitida la investigación de paternidad, se implantó el matrimonio civil obligatorio, prohibida la prostitución, regulado el derecho al aborto y se implantaron centros de información para la natalidad 5. Varen ser lleis molt innovadores però altament debatudes i discutides entre els mateixos socialistes i partits d’esquerres, la dreta, per la seva part, va tirar enrere molts dels avenços cap a la llibertat quan va arribar al poder després de les eleccions del 1933. La llei del divorci aprovada el 2 de març del 1932, per exemple, va ser discutida tot i ser únicament Espanya i Itàlia els únics països europeus importants que no la tenien 6, heus ací l’exemple clar de com el sagrament del matrimoni encara tenia una rellevància important a la societat republicana.

Però cal analitzar com van afectar aquests canvis a les dones que van viure la Segona República. Observem com a efectes legals i teòrics, amb la llei davant, la categoria identitària del gènere ja no hauria de suposar un factor definitiu com sí que ho era uns anys abans i ho seria uns després. Havia aconseguit un moment de gran llibertat, veient els seus drets, sobre el paper, igualats als dels homes. La situació, no obstant, va ser força diferent, ja que la inèrcia prèvia al canvi seguia sent important. Segons la ideologia de les persones es veia d’una manera o d’una altra. Feia temps que grups de pensament democràtic reivindicaven aspectes femenins com la denuncia de la situación conyugal y sexual, protestas contra la desigualdad y jurídica entre los maridos, la tolerancia ante el adulterio del marido, la prostitución [prohibida l’any 1935]… 7. L’anarquisme, per exemple, consideraba a la mujer en igualdad de condicones que el hombre, estando ambos totalmente compenetrados por y para los mismos ideales, derechos y deberes 8.

A la vegada, hi havia una via de propaganda per tal que l’home abandonés la seva visió tradicional sobre la dona, amb els prejudicis pejoratius que contenia 9, on si no s’arribava a la misogínia era perquè la gran majoria de les dones acceptaven el paper que el president “electe” de la Restauració, el posterior dictador Miguel Primo de Rivera o el Papa, mentre estaven qualsevol dels anteriors, establien per a elles.

El problema arribava amb la visió d’aquestes reformes des del sector eclesiàstic, que havia dominat sempre la societat espanyola. L’Església, acostumada a manar i a dictar allò que s’havia de fer, perdia un dels seus principals mecanismes de programació de conducta amb la secularització de l’escola; alhora que també era testimoni d’una “degeneració dels valors” amb la coeducació de sexes a aquestes escoles fora del seu control. Els que creien en aquesta educació catòlica pura i arcaïtzada consideraven que la mujer es distinta al hombre, estando protegida por éste porque necesita estar acompañada y sostenida, ante todo, era totalmente necesario el abandono de la creencia «estúpida» y «absurda» del feminismo que conlleva la masculinización de la mujer, abandonando su «misión familiar» y la participación en la vida pública, todo ello en el contexto de la defensa y/o recuperación de los valores tradicionales del Catolicismo frente a la legislación republicana laica 10. Falange Española, com a exemple dels sectors més radicals de la dreta espanyola, rechazaba tajantemente los avances concedidos a las mujeres, especialmente todos aquellos aspectos que «atentaban» contra la familia y las «costumbres tradicionales de la Patria», como el divorcio 11.

D’aquesta manera s’observen canvis altament significatius a la legislació republicana, per tal de posar-se a l’alçada dels països moderns i deixar de banda l’endarreriment que s’arrastrava des de feia dècades. Mediante la legislación avanzada se trata de inducir el cambio social y, en concreto, la modernización de la familia española. Y esas innovaciones legales son escasamente utilizadas por la sociedad, que no cambia sustancialmente sus costumbres y comportamientos durante la Segunda República 12. Es podria dir que la República ofereix una oportunitat de canvi a els persones, a una societat estancada al passat, però aquesta oportunitat no va ser aprofitada per amplis sectors. Les dones, dins aquesta societat republicana, es trobaven davant la possibilitat d’acceptar la “novetat” republicana o de seguir amb allò que havia estat sempre i que era amb el que havia estat educada. Per tant, l’enorme majoria de les dones espanyoles segur que van continuar obeint allò que la seva consciència catòlica manava; per tant, les reformes eren un dret que podia ésser utilitzat, o no, per les ciutadanes de l’època. A més, fins i tot entre els homes que havien defensat el vot femení, encara existien prejudicis, i el pas de la teoria a la pràctica va ser difícil 13. La República, per tant, es podria definir en matèria de gènere com un intent molt bonic de progressió i modernització de les activitats tancades i catòliques d’un país retardat, on es garantia, sempre sobre el paper, la llibertat de la dona per no haver de dependre de cap autoritat masculina, tot i que realment, eren els homes els que dominaven totes les esferes de poder. Un exemple clar és l’educació on la presencia de la mujer seguía siendo minoritaria en el alumnado, y casi inexistente en el profesorado de las enseñanzas secundarias, profesionales y universitarias. Ni tenía todavía una representación significativa en los organismos de administración y vigilancia de la instrucción pública, ni tampoco representación en los cuerpos legisladores 14.

Espanya seria a l’època de la Segona República, un país antic amb unes lleis noves. La nova legislació va intentar provocar un canvi a la mentalitat vigent, però ni tan sols els homes que estaven a la cúpula republicana arribaven a creure’s que les dones poguessin ser iguals que ells. Per tant, es podria resumir tot com una igualtat legal i desigualtat real, resultat de la inèrcia de la tradició ocupada durant segles i la falta de valoració dins els propis grups femenins de les possibilitats que la nova legislació les hi proporcionava. No obstant, va ser un canvi enorme, ja que abans poco se había hecho para cobrar una justa valoración social de la mujer, su consideración como ser humano con una personalidad propia e independiente y su integración dentro de la sociedad en que vive 15. Es podria dir que durant la Segona República, les dones es consideren, per primer cop, persones completes i amb capacitat de decidir per elles mateixes.

LA NOVA LLEI ELECTORAL, EL CAMÍ CAP A L’OBTENCIÓ DEL VOT FEMENÍ

La llei electoral va ser un dels principals assoliments obtinguts a la Segona República, però el camí no va ser gens fàcil. Els debats dins el si del conjunt de diputats estaven plens d’estereotips històrics sobre la dona i on, fins i tot, les pròpies parlamentàries es veien contràries a l’aprovació del vot femení, només per raons pràctiques de possible pujada de les dretes.

Però hi havia dos tipus de dones, aquelles que assumien i lideraven el canvi progressista que s’estava duent a terme i les que s’aferraven a les seves arrels catòliques i negaven la legalitat de les noves lleis. Es veu com muchas propuestas igualitarias, discursos, organizaciones, y estrategias de movilización femenina, partieron de escasas – pero enormemente significativas– mujeres que protagonizaron una activa militancia en el socialismo español de los años 30 16. Aquest grup era una minoria, la reivindicant, la sorollosa i progressista, però minoria. Van ser elles poques, Clara Campoamor, Margarita Nelken o Victoria Kent, les que van representar el gènere femení dins un parlament dominat pel masculí. No obstant, veurem que no totes estaven a favor d’una entrega de dret de vot.

Però tenim l’altra visió, la de la part de que entenia la política des de la dreta i que pensava que el país havia de fer el camí a la inversa de nou per retornar a “l’ordre” anterior. Las derechas españolas eran partidarias de la màxima Secundum Natura, según la cual las cualidades femenina seran producto de la diferente creación de ambos sexos. Hombres y mujeres teníen, por tal motivo, unas funciones específicas, complementarias y, en consecuencia, desiguales. Introducir cualquier cambio que distorsionara aquellas funciones o las jerarquías de los sexos era considerado como algo antinatural e inmoral 17. Aquesta part del sector femení alimentat per l’odi a l’esquerra republicana i la concepció de l’Església contra el govern del moment, serà el que prengui protagonisme durant el Franquisme; les esposes submises vers el marit i Déu que seran educades per servir al marit en tot, no molestar-lo, i ser unes mestresses de casa excel·lents.

El camí al vot va haver de traspassar barreres ideològiques importants, ja que els membres de la dreta no ho acceptaven per la seva pròpia ideologia i els de l’esquerra, per por que la dona votés a qui els capellans els hi diguessin. Mentre que les esquerres tenien vertadera por al control que el clergat podés assumir sobre la meitat de les persones votants, la dreta aprofitava això al seu favor, i no fue casual ni deja de ser significativo que en esta pugna ideológica, las derechas asociasen en sus discursos, reiteradamente, el crecimiento de las doctrinas socialistas antiespañolas con el feminismo extranjerizante y de la «femme» fatal feminista, frente a la «feminidad» de la mujer auténticamente española la auténtica «mujer mujer» 18. Part de la població femenina no devia veure el dret a vot com una bona oportunitat d’igualar-se al poder exercit des de sempre per l’home, sinó que ho veure com una facció radical que venia a trencar l’ordre establert des de sempre amb canvis fonamentats al que passava a altres llocs. A més a més, cal pensar que qui realment tenia el poder en aquest moment era la dreta i aleshores, devien veure aquesta intromissió externa com una invasió política que pretenia trencar el seu poder cupular. També resulta interessant com es considera que tota aquella persona de pensament liberal i progressista, la que no creu en un país estancat en unes lleis arcaïtzades i amb clara desigualtat entre sexes, és considerada estrangera. Podríem dir que la tendència política seria una categoria identitària d’una importància cabdal dins aquesta societat, ja que la Guàrdia Civil recolzava la dreta i qualsevol individu que aixequés la veu més del que volien, seria reprimit. Així doncs, ens trobaríem davant dues categories que sobre el paper no serien factor de desigualtat a l’hora d’aplicar la llei o la força però que, a la pràctica, sí que ho eren: la tendència política i el gènere. Veiem com aquestes dues són clares, però que quan comenci la dictadura de Franco, les categories fonamentals que provocaven una diferència en drets i deures serien més, apart de sexe i tendència política, podríem afegir, per exemple, la sexualitat, la religió, la raça o l’ètnia.

La Constitució republicana garanteix la igualtat d’ambdós sexes a l’hora d’exercir el dret electoral als articles 20 i 34.

Art. 20: Todos los ciudadanos participarán por igual del derecho electoral, conforme determinen las leyes.

Art. 34: Tendrán derecho al voto todos los españoles mayores de 23 años, así varones como hembras 19.

Per tant, com podem observar, la llei era la mateixa per a tots, i el dret a vot el podrien exercir tant homes com dones; però cal veure el camí que va dur fins aquesta redacció i les conseqüències i reaccions que es van derivar de la redacció i aprovació d’aquests punts de la Constitució.

Dins els grups parlamentaris que acceptaven les feminitats dins el sistema electoral hi havia dues postures oposades, la dels que acceptaven el text republicà tal com estava i els que acceptaven la integració de la dona a la vida política i electoral però que tenien por. Aquesta era provocada perquè igual que els homes havien provocat tots els esdeveniments que havien derivat fins la formació de la República, les dones podien votar als partits que a la Cambra eren la extrema dreta, fent que tots els assoliments quedessin en un no-res20. Teníem dos tipus de feminisme, el redemptorista, de dignificació de les dones, i el sufragista, on la diferència principal entre ambdós eren els drets polítics.21

Dins la lluita pel vot femení s’ha de destacar a Clara Campoamor, la seva més ferma defensora del dret igualitari de la dona i l’home per exercir el dret a vot. Ella va tenir molt clar els arguments que utilitzaven per tal de negar el vot femení, para Clara Campoamor la base de toda argumentación “antisufragista” es la ignorancia femenina, su falta de cultura 22.

Per aconseguir el sufragi femení, el debat més dur el van mantenir Clara Campoamor i Victoria Kent, ambdues republicanes. Es van trobar visions enfrontades davant si la dona havia de tenir dret a vot o no. Victoria Kent estava en contra, deia que la República encara havia tingut una vida molt curta i que les dones havien de viure una mica més dins el nou sistema per poder copçar els avantatges que oferia respecte l’Espanya antiga a la que encara vivien. Temia que es deixessin manipular pels capellans i que per aquest motiu s’havia de limitar la concessió de vot. Clara Campoamor veia que els únics arguments que tenien era la estupidesa que associaven a les dones i per aquest motiu deia que igual que es dóna el vot a un rodamón o a un analfabet, que de cultura no tenien res, negar-li el dret a vot era una desigualtat legal enorme. D’aquesta manera podem veure com Kent es posiciona sobre el vot segons una visió pràctica d’interessos per a la República, i Campoamor ho veia des d’una perspectiva teòrica de drets negats de manera gratuïta dins una societat que es volia considerar a ella mateixa moderna i democràtica.

Veiem, doncs, com es proporcionaven drets a les dones, llibertats i s’intentava el seu millor accés a l’educació, però en el fons se la seguia considerant incapaç de decidir per ella mateixa i de no deixar-se manipular per ningú. Volien aparentar igualtat però seguien veient inferior a les dones, per això es veu la igualtat aparent, però no real, amb la que consideraven a tots els ciutadans i ciutadanes.

Els resultats foren els següents:

  • 161 vots a favor.

  • 121 vots en contra.23

La Cambra es composava de 470 diputats i, aleshores, van quedar sense votar 188, el que indica la manca d’interès que tenia aquesta qüestió entre els diputats. Tot i els esforços de radicals, radical-socialistes i Acció Republicana de fer veure la transcendència d’aquesta votació, la realitat és que per la manca d’interès en aspectes femenins o que veien les eleccions lluny i, per tant, no les consideraven un perill, molts parlamentaris no van anar a votar 24. A més a més, cal dir que es parla com una gesta el fet que hagués tres parlamentàries femenines, però si les comparem amb el conjunt total de la Cambra, 470, veiem com la representació femenina és gairebé testimonial.

A tall d’exemple de la visió que es va tenir al Heraldo de Madrid, un diari d’ideologia liberal i que el 2 d’octubre dins la secció “Pêle- Mêle político” va introduir un article titulat “Terminó lo de un hombre, un voto”. L’article era el següent:

Acabó aquello de un hombre un voto

Ahora ocurrirá lo siguiente: Un hombre soltero, un voto

Un casado en armonía con su esposa, dos votos

Un casado discrepante con su mujer, una papeleta en blanco (si no se neutraliza)

Un soltero simpático y mujeriego, varios votos

Mauricio Chevalier, infinidad de votos

Un confesor, muchos más votos que Chevalier

Varios confesores, un triunfo electoral25

Veiem els càlculs electorals que fa aquest diari liberal, on cita a Maurice Chevalier, un artista de l’època amb fama de faldiller; però diu que els confessors tindrien molt més control sobre les dones que ell. Els liberals veuen el vot femení com un element caòtic per les seves aspiracions republicanes.

Finalment, el darrer atac al sufragisme femení va arribar per part d’una dona, Victoria Kent, ja que un cop aprovat el sufragi femení va presentar una proposta per reformar aquest punt que deia que les dones no podien votar en unes eleccions generals fins no haver-ho fet a dues municipals. Kent pensava que l’educació femenina era fonamental per la supervivència de la República i que les dones havien d’ésser educades abans de poder votar, i aquest temps entre elecció i elecció seria aprofitat per a aquesta tasca. Aquesta disposició transitòria va obtenir els següents resultats:

  • 127 vots a favor de la Disposició Transitòria

  • 131 vots en contra.26

Però al 1933 les pors dels no-sufragistes es van veure confirmades, i tras la victoria de las derechas en las elecciones del noviembre del 1933 se da la culpa a las mujeres, por el voto de las mujeres conservadoras y la falta de movilización de las progresistas 27. Però cal dir que el primer govern de la República va fer reformes que no agradaren ni a uns ni als altres, la dreta veia aquest govern com un atac absolut a la seva posició i els militants del PCE o de la CNT veien aquestes reformes com massa suaus i defensaven un trencament encara més radical. Aleshores es veuran les feminitats com la causa dels problemes, i la causant de la pujada de les dretes i l’inici de la caiguda d’aquest somni igualitari anomenat República.

ESTEREOTIPS DE GÈNERE A LA PUBLICITAT DE LA SEGONA REPÚBLICA

Primer de tot, per poder analitzar l’impacte que va tenir sobre la societat de la Segona República l’ús de determinades estratègies publicístiques sobre els dos gèneres, femení i masculí, hem de definir què és el gènere com a tal. El gènere és un concepte teòric fonamental i ens informa de la conceptualització que té una determinada societat per tot allò que indica el que és ser home y el que és ser dona.

En aquest apartat del treball hem buscat tot un seguit d’exemples per intentar posar de manifest com la masculinitat imperant en els primers vint anys del segle XX va anar deixant pas a una cada cop més oberta feminitat, especialment entre les dones joves. En els anuncis i altres recursos de publicitat que analitzarem a continuació podrem veure com els nous models de socialització femenina i la introducció de la societat de consum van influir en un procés de liberalització de les dones que va quedar plasmat en les imatges de les revistes i en diferents recursos publicístics. En aquest apartat, intentarem mostrar els anuncis més representatius del sexisme i el masclisme dominant en l’època per poder-nos fer una idea sobre com la publicitat és fonamental a l’hora de crear uns determinats estereotips.

Susana de Andrés del Campo, una investigadora sobre la influencia del gènere en la publicitat de la Segona República ens defineix la publicitat com: “…un discurso sobre el género. Lo masculino y lo femenino, lo propio de él, la definición de ella, reciben una revisión constante en los anuncios. Desde que existe la publicidad, en sus mensajes se ha inmuscuido una valoración, una propuesta o interpretación de lo femenino y lo masculino”28. Podem veure com el producte “cultural” que és l’anunci, ens mostra molt més que una proposta comercial; ens mostra el conjunt d’idees que una societat té sobre un determinat tema o objecte. En els anuncis podem veure exemples representatius de com es presenta la masculinitat i la feminitat al conjunt de la societat i la importància d’un determinat gènere a l’hora de vendre un producte o un altre.

A l’època que nosaltres estudiem no hi havia, ni de bon tros, un gran consum de masses, ja que les estructures socials i econòmiques del país no ho permetien, però sí podem apreciar en els anuncis una intenció de que la gent acceptés de molt bon grat els seus productes i que fossin comprats pel gran públic. Veiem clarament això en dos exemples: “El desodorante Fadette era utilizado por “más de un millón de señoras” (Crónica, 27-7-1935) y rimel Maybelline se lo aplicaban a diario “cinco millores de mueres” (Blanco y Negro, 10-2-1935)”29.

Els casos més clars per poder analitzar les diferències que imperaven en aquella època a nivell social entre els dos gèneres els podem trobar en els anuncis que feien referència als productes d’higiene. Un exemple el proporcionen la publicitat sobre dentífrics, que per a ells es ven com un producte d’higiene i salut, i per a elles de bellesa.

Podem veure una diferenciació encara més evident en el cas dels desodorants: “…intentaban abrirse hueco en el mercado e introducir el nuevo hábito de higienizar las axilas. En todos los años de la República no aparece un solo anuncio de desodorante dirigido a los varones, mientras que son numerosos los analizados que se dirigían a la mujer. Se deduce que el olor corporal viril gozaba de mayor tolerancia que el femenino…se utilizaban argumentos de corte emociaonal para recordar a la mujer el peligro de perder sus relaciones por su desagradable efluvio”30. En aquest exemple observem com el punt de vista propi d’una societat androcèntrica marca la diferència en com un producte pot ser utilitzat per un gènere però no per part de l’altre. Les dones, segons aquest anunci, han d’utilitzar el desodorant per agradar als homes, però aquests no tenen perquè utilitzar-lo. Durant aquesta època, el sexisme va anar creixent de forma ininterrompuda, especialment en tots aquells anuncis que feien referència a la depilació i a l’ús de preservatius.

Un exemple sobre aquesta publicitat tant agressiva dels anuncis sobre depilació: “Los horribles pelos superfluos que Vd. se obstina a conservar hacen que ciertos movimientos muy naturales (como el de levantar los brazos) parezcan indecentes y ridículos. (Agua Taky, Crónica, 5-7-1936”)31. En el cas dels anteriorment anomenats anuncis sexistes de preservatius hi ha l’exemple de la marca Veto, i el seu eslògan era “protege al hombre” i la tipografia convertia a la lletra “v” en una serp en referència al verí femení. “No seáis necios. Protegeos a tiempo”. Se trataba de unas ampollas de líquido no irritante que protegía al hombre de las “terribles plagas sexuales” trasmitidas por la mujer”32. Podem veure com aquest anunci mostra la idea de que l’home no necessita preocupar-se pel benestar de la dona i que ha de desenvolupar una forma d’actuar purament egoista que l’ha de portar a només vigilar pel seu benestar. La llibertat sexual va marcar un abans i un després en aquest sentit, ja que va permetre per primera vegada en la història d’Espanya que es portessin a terme la creació d’un munt de laboratoris per desenvolupar tot tipus de solucions als “problemes” que causava la pràctica sexual. Aquest auge de la llibertat sexual, abans inexistent, va crear un tipus de publicitat molt agressiva respecte al gènere femení, tal i com hem vist a l’anunci anterior.

Respecte als atributs femenins, la marca Piver reflexa tots els estereotips que es tenien de les dones en aquella època: “Para ti, mujer que llevas ingénito el sentido de tu propio valer, de tu sensibilidad, de tu delicadeza: PIVER, ha creado esta jueva arma sutil que te llevará indefectiblemente al triunfo. Empléala. Tu cabello, ese delicioso marco a tu belleza que cuidas con tanto esmero, va a recobrar nueva vida…(Loción Reve d’Or, Crónica, 5-7-1936)”33. Aquest és un exemple de tots aquells atributs que feien referència a les dones de l’època, delicadesa, bellesa, dolçor, mantenir-se cuidada i guapa per agradar als homes. En canvi, el gènere masculí té uns atributs totalment diferents: egoisme, duresa i només ha d’utilitzar productes d’higiene per mantenir la seva bona salut i no pas per engalanar-se.

A les dones se les ensenyava a consumir i també a comportar-se en públic amb l’objectiu d’agradar als altres. Les dones reben lliçons de moral i de com comportar-se, però no li passa el mateix al gènere masculí: “¿Deben las señoras ponerse polvos en público?¡Seguramente, no! La elegante joven ultramoderna no se muestra jamás con la borilla en la mano…Hemos formulado la pregunta a 500 hombres: 484 nos han declarado que les causaba horror ver a una mujer ponerse polvos en público. (Crónica, 5-7-1936)”34.

En aquell moment, gran part de la publicitat anava dedicada el gènere femení, ja que es considerava que eren les persones que tenien un nivell de consum més alt. En els manuals de com desenvolupar la publicitat d’aquells temps ja apareixien referències molt denigrants respecte a les dones: “Se ha dicho que si de súbito el sexo débil dejase de ver o leer auncios, la publicidad comercial perdería nueve décimas partes de su eficacia; lo que equivale a confirmar que nueve décimas partes de las sumas invertidas en propaganda gráfica han de contar con el eterno femenino en el camino de su rendimiento”. Prat Gaballí (1934:45)35. Aquest fragment extret de les conclusions de Prat Gaballí ens mostra la importància que va adquirir la dona a l’hora de fer publicitat durant la Segona República.

No obstant, la publicitat no ens mostra, en tots els casos, l’enorme sexisme que existia a l’Espanya dels anys 1930. Un exemple ens el dona Susana de Andrés del Campo: “Hilo y aguja para las hembras. Látigo y mula para el varón. Eso tiene la gente que nace con posibles”36. En aquest fragment de l’obra “La casa de Bernarda Alba” de Federico García Lorca podem veure com el masclisme propi del sistema patriarcal estava molt present en la societat, però no el podem trobar als anuncis ja que seria negatiu a l’hora de vendre un determinat producte. Podem dir, per tant, que tot i que la majoria de vegades la publicitat ens dóna una mostra real dels estereotips de l’època, en alguns casos molt concrets no ens és útil, perquè pot arribar a amagar els masclismes més flagrants.

A l’anàlisi de la publicitat de la Segona República trobem cinc grans categories que generen els estereotips de l’època i destaquen clarament la desigualtat que existia entre el gènere masculí i el femení: “la edad, joven para la mujer y media para el varón; la consideración del grupo femenino como mucho más consumista que el masculino; la belleza, de adscripción típicamente femenina; la credibilidad del experto, atribuïda a las figuras del varón; y en menor grado, la excesiva exposición del momento de la higiene y cuidado personales de la mujer”37. Podem observar com els anuncis només utilitzen la bellesa de la dona com a arma principal, en canvi, en el cas dels homes utilitzen els seus “valors com a persona”.

Susana de Andrés del Campo fa una reflexió final sobre la importància que ha tingut la publicitat a l’hora de crear o “fossilitzar” en la mentalitat de la societat determinats conceptes basats en estereotips: “El estereotipo de género se divulgó con el sesgo de aquellos lenguajes audiovisuales y fue reciclado en el proceso congnitivo de la audiencia, transformando los viejos estereotipos sociales en estereotipos publicitarios. Una nueva mujer nació en el anuncio, como nació un nuevo hombre”38.

REPUBLICANISME I FRANQUISME EN TERMES DE GÈNERE

L’aixecament franquista i la posterior Guerra Civil es podria dir que, a banda de totes les seves altres motivacions, va actuar com una mena de mecanisme disciplinari contra la classe obrera i les dones, recuperant la participació dels beneficis a la renta i el sotmetiment del gènere femení al masculí. Amb el Franquisme es va consagrar una minoria d’edat perpètua amb la submissió permanent i canviant entre pare, marit o tutor.

Veiem com la mentalitat que es tenia segons uns fragments recuperats de revistes o llibres d’estudi de la Sección Femenina, com el seu nom indica, eren les seguidores del partit únic, Falange Española Tradicionalista de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista. Observem, en primer lloc, com a la publicació periòdica Medina del 13 d’agost de 1944 de la Sección Femenina, es deia el següent:

La vida de toda mujer, a pesar de cuanto ella quiera simular —o disimular— no es más que un eterno deseo de encontrar a quien someterse. La dependencia voluntaria, la ofrenda de todos los minutos, de todos los deseos y las ilusiones, es el estado más hermoso, porque es la absorción de todos los malos gérmenes —vanidad, egoísmo, frivolidades—  por el amor.

Aquest fragment, certament, no necessita masses explicacions, ja que allò que diu està més que clar. L’únic desig de tota dona, tant se valen les seves categories identitàries diferents o allò que ella pensi interiorment, és el de trobar a un home al que sotmetre’s. A aquest home se li haurà de retre la dependència voluntària, és a dir, que voluntàriament s’entrega una vida a aquest home, i si no es casava i es tenia fills, creant una gran i assortida família, aquesta dona havia fracassat a la seva vida. Cal veure que això es trobava dins una revista femenina que estava adreçada a educar les dones, per tant, si tots els missatges que els arribaven d’arreu coincidien, des de l’Església, a la família, fins i tot les revistes, arribaven a pensar que això era el correcte i el model a seguir. L’amor és el més bonic de tot, amor per cuidar un home que arriba de la feina cansat, sent la seva esposa, simplement, un objecte que l’havia de fer sentir bé en tot moment, sense importar els sentiments propis, només els seus deures en relació al seu marit o pare, representat de l’autoritat masculina i fins i tot de la pàtria espanyola dins la llar.

Podem observar un segon missatge publicat a l’Economía Doméstica para Bachillerato. Comercio y Magisterio al 1968 dins la Sección Femenina.

Cuando estéis casadas, pondréis en la tarjeta vuestro nombre propio, vuestro primer apellido y después la partícula “de”, seguida del apellido de vuestro marido. Así: Carmen García de Marín. En España se dice señora de Durán o de Peláez. Esta fórmula es agradable, puesto que no perdemos la personalidad, sino que somos Carmen García, que pertenece al señor Marín, o sea, Carmen García de Marín.

Veiem fins a on arriba la submissió i la relació desigual entre ambdós gèneres fins el punt que quan la dona anava a una fàbrica, era més important saber el cognom del seu marit que el segon cognom de la dona en qüestió. S’eliminava completament el cognom de la mare, perdent aquesta la relació nominal que sempre hi ha entre tots dos progenitors i el fill o filla que tenen. Aquesta seria una manera molt destacable de veure si estaven casades, el que els podia fer una idea només per veure el nom, de si la dona seguia la norma i havia format una família o anava pel camí, o si, pel contrari, era una dona que no estava per aquesta tasca. Un dels elements que ens agradaria destacar és com al text posa, citant l’exemple que utilitzen per explicar a les dones com escriure correctament el seu nom, “que pertenece al señor Marín”. Aquest fragment de cinc paraules és curt però altament interessant, tot i que si només tingués la paraula “pertenece”, es podria treure el mateix contingut. Es mostra la dona com simple objecte en possessió de l’home i es dedueix que, com qualsevol cosa que tens, pots fer allò que vulguis amb ell. És un dels exemples més clars que hem trobat de com la mentalitat de la Segona República, on els sexes masculí i femení arriben a tenir igualtat absoluta davant la llei, al Franquisme el qualsevol membre del gènere femení seria una simple pertinença d’un del gènere masculí.

Però l’exemple més clar que hem trobat no ha estat aquest, sinó que com indica Amparo Rubiales a la seva conferència “Evolución de la situación jurídica de la mujer en España” al 31 d’octubre del 2003, hi ha un exemple que mostra la degradació absoluta i total de la situació de les dones. Ja donem per suposat que al Franquisme, l’esposa estava supeditada al seu marit o a Déu i que la seva “immaduresa” en comparació al mascle, la feien incapaç d’estar al seu nivell, molt superior per naturalesa. Però el que ens ha sorprès en unes proporcions descomunals ha estat el cas de l’adulteri.

Recordem que a la Segona República s’aboleix el càstig femení per adulteri, però en el Franquisme no només s’estableix el càstig, sobre la dona adúltera, òbviament, sinó que es radicalitza. En paraules de la pròpia Amparo Rubiales: La mujer es considerada como un objeto de posesión masculina, símbolo del honor familiar y crisol de los valores sociales dominantes. Reincorpora el llamado “uxoricidio por causa de honor” que suprimió el Código republicano. El delito de uxoricidio constituía un autentico privilegio concedido al hombre en defensa de su honor, en virtud del cual podía matar o lesionar a la esposa sorprendida en flagrante adulterio o a la hija menor de veintitrés años, mientras viviere en la casa paterna, cuando fuere sorprendida en análogas circunstancias. Com ja hem remarcat, la dona és únicament un objecte en mans d’un home, però heus ací la nostra sorpresa quan veiem com el Franquisme permetia l’uxoricidi sense reclamar cap mena d’explicació, només pel manteniment intacte del seu honor. La superioritat que la llei estableix de l’home sobre la dona és tan brutal que vulnera el dret a la vida d’aquesta, gairebé emulant el vitae necisque potestas (poder sobre la vida i la mort) que tenien els pater familias sobre els seus fills i filles, dona i esclaus i esclaves. Això es troba amb dues úniques excepcions pel que fa als rebedors del càstig, que són l’absència de l’esclavisme a època Franquista i que el pare de l’Espanya conduïda dictatorialment pel Caudillo, no tenia dret a la vida sobre els seus fills. És a dir, si enxampava a la seva filla menor de vint-i-tres anys en aquestes actituds la podia matar sense donar explicacions, mentre que el fill escapava sense cap repercussió, i ens atreviríem a dir que probablement es dugués una felicitació del pare per l’homenia demostrada. És a dir, a la dona se la podia matar per immoral i l’home no rebria càstig pel simple fet de ser del gènere masculí, havent fet ambdós la mateixa acció.

Cal dir que aquesta norma de l’uxoricidi per causes d’honor va ser derogada al 1961, però no per pensar que aquesta permissió fos salvatge i atemptés de manera absoluta sobre el dret a la vida que qualsevol ésser humà, sinó perquè es va veure que el Codi Penal corrent ja cobria el càstig a aquestes accions.

D’aquesta manera, i després dels diversos exemples mostrats hem vist com, tot i que la Segona República va actuar sobre una legislació que no es traduïa a la pràctica, va ser un avenç importantíssim si el comparem amb els drets desiguals, que com s’ha vist, arribaven a ser fins i tot de vida, que el Franquisme aplicava a la seva població.

CONCLUSIÓ

La Segona República sempre havia, i ha estat, considerada com un moment de llibertat absolut, però com hem vist al llarg del treball es veu clarament com la legislació no es corresponia a la realitat social del país, eren unes lleis progressistes en un país endarrerit que no les va voler o sabia utilitzar.

Les lleis eren igualitàries, però sembla ser que els que les van impulsar a la Cambra eren els únics que hi creien. Un exemple clar d’això és com es veu a la dona dins el camp publicitari, construint uns fonaments forts basats en els estereotips tradicionals que campaven amb llibertat en la mentalitat de la població. La llei deia que tothom era igual, independentment del gènere, però cal entrar a analitzar la consideració, les dones eren considerades com unes nenes eternes que calia educar per, segons la visió progressista, fer-les dignes de les lleis que ells, els homes, havien creat per a elles, i segons la visió dels tradicionalistes, no fessin cas dels nous estímuls “estrangeritzats” que vivien en aquell moment. Les dones havien de ser les millors, però les millors esposes i mares.

Tot va continuar igual dins una dinàmica tradicional i catòlica que va perdurar gairebé cinquanta anys més amb la dictadura Franquista, aleshores sí que s’imposava per llei el discurs de la domesticitat, però durant els cinc anys republicans(uns molt més que d’altres) aquesta tendència es mantenia com a general, però de manera voluntària. Que una persona tingui el dret a fer quelcom que mai ha pogut realitzar, no significa que obligatòriament ho realitzi, i més quan l’educació rebuda des de que s’ha nascut et fa veure la nova tendència com una aberració que va en contra d’allò què has après, en el que creus profundament com correcte. A més, allò que creien com a real no ho havia dit cap mestre de las Misiones Pedagógicas, sinó que ho havia dit Déu, per mitjà del capellà que havia venut allò, com li corresponia, com a natural. Creien en la naturalitat de la seva subordinació a la figura masculina, de la sistematització en un androcentrisme extrem arreu i que només trencaven unes quantes dones, vistes com exemples i lluitadores per uns i radicals i bolxevics per uns altres, però això tant per part masculina com femenina.

La part on s’analitza la publicitat ens ha permès observar de manera clara i amb exemples reals com la situació real de la dona no es corresponia amb la legislació existent.

Aquest treball ens ha servit en gran mesura per veure com era la realitat d’una època que crèiem com un parèntesi molt més real dins la tendència secular espanyola, i no només un parèntesi legal. Aquesta naturalitat de les coses que havia estat impulsada per l’Església, perquè Déu ho havia fet així, va provocar que la majoria de dones no aconseguissin veure realment les possibilitats que donava la nova República, oferint només una feroç resistència a aquests canvis que atentaven contra el seu model de pensament. Després d’aquest anàlisi, veiem que la visió de Victòria Kent, tot i negar un dret fonamental que sí defensava Clara Campoamor, podria arribar a ésser entesa per com veia ella, de primera mà, la situació de l’època. Cal dir que Clara Campoamor ja havia aconseguit prèviament una fita important, ja que va ser la primera dona que es va participar en la redacció d’una constitució a la història d’Espanya, al si de la Comissió de Constitució, formada per 21 membres, amb una única representació femenina, la seva.

Hem vist com els discursos revolucionaris es van quedar en una minoria gairebé silenciada per les pròpies dones conservadores i com, les dones, seguien subordinades als homes. Com la publicitat deia que el gènere femení s’havia d’esforçar per agradar el gènere masculí, però que aquest, amb la seva sola presència era suficient. Això és gairebé exacte al que s’intenta vendre avui en dia.

Així doncs, amb l’ajuda d’aquest treball hem pogut veure més enllà de la visió idealitzada sobre la situació d’igualtat de les dones. No obstant, creiem com les lleis de la Segona República podria haver tingut una transcendència molt més important si el sistema de govern hagués durat més temps, ja que en els escassos cinc anys de duració no van tenir gairebé temps per posar en marxa el sistema de govern liberal que volien.

Hem arribat a veure com realment no va ser, a la pràctica, ni millor ni pitjor, sinó que va ser igual, veient com no es van saber aprofitar les millores de les reformes que uns pocs pioners van impulsar, encara força llunyanes per a alguns països d’avui dia. I la publicitat, hem vist com, malauradament, el tracte diferencial entre sexes ha romàs inamovible durant més de vuitanta anys, quedant els missatges fossilitzats i sense vistes a una revisió profunda d’allò que es ven a la població actual.

___

1 Capel Martínez, Rosa María. El Sufragio Femenino en la Segunda República Española. Pàgina: 16.

2 Íbidem. Pàgina: 17

3 Íbidem. Pàgina: 37.

4 Iglesias de Ussuel, Julio i Flaquer, Lluís. “Familia y análisis sociológico: El caso de España”. REIS. Pàgina: 60.

5 Íbidem.

6 Díez Fuentes, José Manuel. “República y primer Franquismo: La mujer española entre el esplendor y la miseria, 1930-1950”. Alternativas: cuadernos de trabajo social. Pàgina: 26.

7 Íbidem. Página: 27.

8 Íbidem

9 Íbidem

10 Íbidem. Pàgina 28.

11 Íbidem. Pàgina 29.

12 Iglesias de Ussuel, Julio i Flaquer, Lluís. “Familia y análisis sociológico: El caso de España”. REIS. Pàgina: 61.

13 Díez Fuentes, José Manuel. “República y primer Franquismo: La mujer española entre el esplendor y la miseria, 1930-1950”. Alternativas: cuadernos de trabajo social. Pàgina: 30.

14 Scalon, Geraldine M. “La mujer y la instrucción pública: de la Ley Monayo a la IIª República”. Historia de la educación: Revista interuniversitaria. Pàgina: 207.

15 Capel Martínez, Rosa María. El Sufragio Femenino en la Segunda República Española. Pàgina: 91.

16 AAVV. Feminismos y antifeminismos. Culturas políticas e identidades de género en la España del s.XX. Pàgina 171.

17 Íbidem. Pàgines: 180-181.

18 Íbidem. Pàgina: 160.

19 Capel Martínez, Rosa María. El Sufragio Femenino en la Segunda República Española. Pàgina: 92.

20 Íbidem. Pàgines: 96-99.

21 Creixell, Rosa i Sala, Margarida (coords.). DONES. Camins de llibertat. Pàgina: 117.

22 Capel Martínez, Rosa María. El Sufragio Femenino en la Segunda República Española. Pàgina: 111.

23 Íbidem. Pàgina: 116

24 Íbidem

25 Íbidem. Pàgina: 126.

26 Capel Martínez, Rosa María. El Sufragio Femenino en la Segunda República Española. Pàgina: 142.

27 AAVV. Feminismos y antifeminismos. Culturas políticas e identidades de género en la España del s.XX. Pàgina: 162.

28 DE ANDRÉS DEL CAMPO, Susana: Estereotipos de género en la publicidad de la Segunda República Española. Pàgina 11.

29 Íbidem. Pàgina 25.

30 Íbidem. Pàgina 27.

31 Íbidem. Pàgina 29.

32 Íbidem.

33 Íbidem. Página 31.

34 Íbidem.

35 Íbidem. Pàgina 32.

36 Íbidem. Pàgina 257.

37 Íbidem. Pàgina 259-260.

38 DE ANDRÉS DEL CAMPO, Susana: Estereotipos de género en la publicidad de la Segunda República Española. Página 261.

___

BIBLIOGRAFIA

  • AAVV. Feminismos y antifeminismos. Culturas políticas e identidades de género en la España del s.XX. Universitat de València: València. 2011.

  • Capel Martínez, Rosa María. El Sufragio Femenino en la Segunda República Española. Horas y horas: Madrid, 1992.

  • DE ANDRÉS DEL CAMPO, Susana. Estereotipos de género en la publicidad de la Segunda República Española. Universidad de Granada: Granada. 2005.

  • Díez Fuentes, José Manuel. “República y primer Franquismo: La mujer española entre el esplendor y la miseria, 1930-1950”. Alternativas: cuadernos de trabajo social. 3: 23-40.

  • Iglesias de Ussuel, Julio i Flaquer, Lluís. “Familia y análisis sociológico: El caso de España”. REIS: Revista española de investigaciones sociológicas. 61: 57-76.

  • Scalon, Geraldine M. “La mujer y la instrucción pública: de la Ley Monayo a la IIª República”. Historia de la educación: Revista interuniversitaria. 6: 193-208.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s