PRACTIQUEM MEMÒRIA

Aquests dies només es parla del tema de la consulta, la immediatesa es confon amb la urgència. Sembla que el món sencer estigui pendent del que pugui dir o fer una difosa nació catalana. Treballadors i treballadores catalanes cal estar ben preparades, no caure en els paranys que ens presenti l’eufòria per això es bo que fem memòria, practiquem-la.

En els moments més durs de la crisi els nostres amics i veïnes han estat empesos per la banca balcó avall, sense pietat; hi ha hagut moltíssims “suïcidis” silenciats. Però en Mas, a l’estil de “la Roja” espanyola, ens ha fet sortir al carrer per donar-nos la mà, a manifestar-nos al costat de les burgesies catalanes, demanant que ens organitzin una consulta; mesos i mesos de tonteria mediàtica, d’opi alienant per amortir precisament la lluita de classes. La iniciativa és de la mitjana i petita burgesies catalanes i catalanistes, representades políticament per CiU i ERC, i han estat capaces de seduir les classes mitjanes, i fins i tot la classe obrera, a través d’organitzacions pantalla com ANC o Òmnium Cultural.

Treballadors i treballadores, assalariats en definitiva, hem d’aprendre a no caure en les trampes de la burgesia. És aquí quan convé recordar la Revolta dels Segadors de 1640 on les classes dominants van ser capaces de prendre la direcció de la revolta, inicialment en mans de la pagesia, i evitar així que s’ataqués l’oligarquia catalana. Però pocs anys després el poble va aprendre d’aquesta maniobra i al 1687-1688 la Revolta dels Gorretes va posar les classes dominants contra l’espasa i la paret.

Sota el lema de “Via Fora!” els explotats van revoltar tota Catalunya, els pagesos van liderar la revolta i aquest cop no la van entregar a les burgesies. Qualsevol atreviment del poble no és perdonat, van ser massacrats per l’aliança insòlita del virrei i l’oligarquia , just davant les muralles de Barcelona. El mateix va passar a la Revolta Mallorquina de 1391, els pagesos enfurismats s’alçaren en armes contra les classes dominants i aquestes van ser capaces d’ensarronar-los canalitzant l’odi dels oprimits contra els jueus. Més tard, el 1450 en la Revolta Forana, 5.000 pagesos armats no van dubtar en assetjar l’oligarquia de Ciutat de Mallorca i aquesta va haver d’executar-los exemplarment, penjant els cossos dels pagesos assassinats pels camins. Quan l’interclassisme se’ns presenta com a amic en el camí cap a la Independència cal no oblidar les violències dels desnonaments, de les desatencions mèdiques, ni a Esther Quintana i preguntar-se: la independència de qui?

És important oposar contra els herois catalans que avui argüeix la burgesia els nostres herois i heroïnes catalanes, terrenals, explotats, sense aureoles sagrades. Cal recuperar i practicar la memòria de la revolta de Berenguer Oller al 1285 a Barcelona, els seus èxits contra les classes dominants, remarcant que Pere el Gran, fill del genocida Jaume I, va entrar a Barcelona i va executar-ne els líders. Rebutgem el genocidi fundacional català i el genocidi posterior de Sardenya.

Tampoc no faltaran entre nosaltres els qui per les molles d’avui, la pressa i la immediatesa pactaran una nova esclavitud amb l’opressor. És el cas del dirigent remença moderat Fransesc de Verntallat que va pactar amb Joan II, pare de Ferran el catòlic, la Sentència Arbitral de Guadalupe el 1486 que canviava el color de l’explotació pagesa, permetent que el líder remença contra l’explotació total, Pere Joan Sala, fos esquarterat a Barcelona. Vicent Peris, capità resistent de les Germanies de València que havien saquejat palaus de nobles, cremat títols de propietat, generat una guerra civil valenciana amb la participació repressora de catalans del nord, va ser fet pres i esquarterat el 1522 a València.

I cal rescatar de l’oblit el feminicidi que hi va haver a Catalunya, com en altres regions d’Europa on es gestava el capitalisme. En el codi genètic de la vida social portem el patriarcat, la nostra societat és producte de l’extermini massiu de dones. Era el poble menut, induït per segles d’opressió, incultura i moral catòlica, que portava la iniciativa en l’assassinat de dones. El feminicidi encara continua.

Perot Rocaguinarda i Joan Sala, Serrallonga, aquest últim executat a Barcelona el gener de 1634, són dos bandolers simpàtics en l’imaginari popular català, oposats al bandolerisme entre fraccions oligarquiques dels Nyerros i els Cadells, sempre anaven contra els interessos de les classes dominants.

I ara que fa 300 anys del 1714 convé apuntar que mentre la burgesia catalana entrega flors al còmode i pactista Rafael de Casanova, cal recuperar els incòmodes: Rafael Nebot Font nascut a Riudoms el 1665 que intentà fracassadament que la guarnició de Tarragona no es rendís als invasors espanyols i combaté els filipistes a Torredembarra; el montblanquí Fransesc Castellví que no acceptà el perdó general de 1726 i s’exilià a Viena per escriure història dels vençuts, i sobretot en Pere Joan Barceló, alies Carrasclet, de Capçanes, carboner, guerriller, comandant d’exèrcits, fet presoner, lluitador tota la vida contra els Borbons i mort en combat la nit del 3 al 4 de setembre de 1743 a Breisach el Vell. Al 1723 des de Valls s’organitzava l’organització armada dels autòctons, al servei de Felip V, per perseguir els Miquelets armats que encara quedaven per les muntanyes del Camp, són els encara avui odiats Mossos d’Esquadra, al servei de Felip VI.

Cal estar atents i atentes als qui avui reivindiquen el militar reusenc Joan Prim. Oposem-hi La Jamància de 1843. El poble revoltat de Barcelona volia canviar el sistema polític espanyol i s’escampà per tot Catalunya. El català Prim bombardejà des de Montjuïc assassinant 300 barcelonins i barcelonines. Són infinites les expressions populars que reivindiquem però aquest no és l’espai per enumerar-los tots i encara menys raonar-los. Citem únicament els personatges, organitzacions o episodis més rellevants: La Junta Popular de 1843 i a Abdó Terrades, els 12.000 obrers armats luddites d’Alcoi a 1821, les impressionants Bullangues de 1835-37. L’Associació de Teixidors de Barcelona de 1840 i La Patuleia de Joan de Llinàs i Joan Maria Carsy. La primera vaga de 1855 amb banderes vermelles i sota el crit de “guerra total y exterminio de los ricos, fabricantes y propietarios”, l’execució del dirigent obrer Josep Barceló. El sindicat socialista de Les Tres Classes del Vapor de 1869, les Juntes de Salvació de Catalunya de Roca i Galès i Baldomer Lostau. El primer periòdic obrerista català “La Tramontana” de 1881 i el 1883 del valència el “El Chornaler”. Contra els saqueig i invasions catalanes i espanyoles contra Cuba i les Amèriques, contra l’Havanera d’”El meu avi” hi oposem l’Oda a Espanya de Joan Maragall de 1898, solidària amb la Cuba de José Martí.

L’actual conseller Santi Vila de CiU té clar que s’ha de recuperar la memòria històrica de la nació catalana burgesa. Cal oposar-se a la recuperació dels reaccionaris i explotadors Torras i Bages, Prat de la Riba, Puig de Cadafalch i del monàrquic Fransesc Cambó. Nosaltres tenim “Lo catalanisme” de Valentí Almirall de 1881, “Las Nacionalidades” de Pi i Margall. Oposem la Setmana Tràgica de 1909 a la Mancomunitat, als Judicis de Montjuïc de 1896 hi oposem la vaga de La Canadenca de 1919. Reivindiquem Fransesc Layret i Salvadó Seguí, les cooperatives de consum, els casals i ateneus oposats als casinos dels senyors. Fem nostre el crit del poble de “Visca la República! mori Cambó!” de 1931, la declaració de l’Estat Català de Lluís Companys l’octubre de 1934. Oposem la Unió de Rabassaires a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre dels propietaris.

Fem nostra a Mercè Rodoreda, l’avortament lliure i gratuït de Frederica Montseny i l’organització Dones Lliures. Cal reconèixer i admirar la CNT que liderada per una organització d’avantguarda, la FAI, va sotmetre el feixisme els primers dies del cop d’estat. Però qui realment entenia la dictadura del proletariat i va ser víctima de la degeneració del Partit Comunista de Rússia d’Stalin va ser el POUM de Joaquim Maurin i del torturat i assassinat pels estalinistes Andreu Nin.

Som hereus de la tesi basca del V Biltzar en que s’unifica la Independència i el Socialisme al 1966 i al 1968 sorgeix l’Esquerra Independentista pels Països Catalans i amb ella el PSAN el 1969, l’MDT i Terra Lliure el 1984, la PUA el 1995 i Endavant (OSAN) el 2000.

Els qui es creuen propietaris de la nació justifiquen les retallades a sanitat i educació des de i per la lògica irracional de l’acumulació ampliada de capital fins l’infinit. Oposem-hi la lògica del nostre subjecte, la del poble treballador català guiat pel marxisme i una organització revolucionària, ens entenem com a propietat nostra i no de l’església, entenem el nostre temps com a nostre i no de la burgesia, entenem la nació com a propietat nostra i no de les fàbriques o bancs, entenem la producció perquè serveixi les persones i no als qui assassinen a Bangladesh construint edificis amb materials barats.

A la vegada que lluitem i fem passos pràctics cap a la nostra independència socialista i feminista construïm un relat de la nostra Història, de la que som producte, la que no s’explica a les universitats de la Unió Europea. Els interessos dels pobles treballadors són antagònics als de les burgesies. És urgent que la classe treballadora internacional recuperem la iniciativa contra la burgesia organitzada internacionalment, organitzem-nos, unim-nos, recuperem i practiquem la memòria de les experiències internacionals de combat que ens precedeixen.

Drekke

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s