Militància i lluita feminista

Aquest article pretén ser un toc d’atenció sobre la situació actual de la lluita per l’alliberament sexual i del feminisme en general en l’entorn militant dels nostres moviments i espais. Des d’una perspectiva modesta, volem exposar el que per nosaltres és una temàtica massa cops arraconada i temuda per aquells i aquelles que participen dels moviments socials i polítics que s’autoanomenen emancipadors.

El moment en què ens trobem la gran part de l’esquerra revolucionaria en aquest aspecte és l’acceptació del Feminisme com un dels eixos principals de lluita, conjuntament amb l’alliberament social i nacional. Aquesta adquisició teòrica de l’esquerra radical no ha estat fruit d’un enriquiment solidari i espontani, sinó que s’ha produït empès per la lluita i la reivindicació d’un sector de dones que tenien clar que sense l’emancipació de les dones no hi podia ni pot haver-hi revolució social. Però com hem dit aquesta adquisició s’ha dut a terme en l’apartat teòric, i és en el pràctic en el qual nosaltres volem dur a terme la nostra crítica central.

Comencem l’anàlisi ficant en qüestió quina és la implicació política de la majoria de la militància, si realment la gent té consciència de què significa una militància revolucionaria i fins a quin punt aquesta lluita forma part de les seves vides o és un entreteniment temporal. Dins d’aquesta crítica, trobem que en els temes que afecten al gènere i a la seva lluita aquesta falta de compromís es fa molt més gran i perillósa. Aquest problema seria resolt (tant de bo) si la principal premissa del feminisme dels anys 70’ i 80’ fos adoptada per la majoria de nosaltres: Allò personal és polític.

Dins de la gran quantitat de lluites que engloba el feminisme, ens volem centrar en el model de relacions sexo-afectives i en el model/models familiars. Per fer-ho, hem de fer un anàlisi de les relacions personals i col·lectives que la nostre militància duu a terme. En aquest aspecte la primera qüestió a destacar és què si aspirem a la construcció d’un món sense coaccions ni dominació, les nostres relacions han de deixar de ser espais on aquestes actituds és desenvolupin. Anant més enllà, un anàlisi crític amb la propietat ens dóna la següent premissa: Si aspirem a destruir la propietat privada dels mitjans de producció potser hauríem de començar per destruir-la dels nostres cossos, i deixar de creure’ns propietaris i propietàries dels cossos i pensaments dels nostres companys i companyes.

Aquesta crítica rebutja les relacions tancades i aquelles que posen certs límits a les nostres relacions personals. No estem dient que no es puguin pactar certes normes o qüestions que algun dels membres creguin importants, però no pensem que el consentiment hagi de ser el motor de les nostres relacions, sinó el desig i la solidaritat. En aquest punt volem remarcar el fet que la llibertat individual no és un opció vàlida en aquest sentit. En la societat actual, global i de masses és força arriscat parlar de llibertat individual sense posar-la en dubte. Treballem coaccionats, consumim coaccionats i explotem coaccionats. Segur que som lliures per escollir les nostres relacions?

És a dir, el no qüestionament de les nostres relacions (o el qüestionament fictici per no semblar uns carques però no portat a la pràctica) és la perpetuació d’un model de relacions de dominació, què alimenta el patriarcat al qual estem immersos. Aquest segon punt de crítica pensem també què té una gran importància alhora d’entendre per quin model de nova societat apostem. Qui del nostres moviments no té una parella estable? Qui té relacions lliures i treballa el tema com un camp de treball polític més? Quin percentatge de nosaltres té relacions homosexuals? Qui està al nostre moviment per tenir relacions? Qui aprofita que està al nostre moviment per tenir relacions?

És sabut per totes i totes que el patriarcat és un model organitzatiu clau per la reproducció i per el sosteniment del sistema capitalista. Per què ens capfiquem en reproduir-lo? Sense voler entrar en aquest punt força complex i ampli, si que volem assenyalar un seguit d’actituds i fets que hem analitzat dins dels diferents moviments polítics de la ciutat i al voltant dels quals pensem que ha d’existir una crítica col·lectiva.

Moltes vegades quan es duen a terme debats sobre perquè acceptem certes relacions no del tot sanes o perquè moltes de nosaltres (sobretot noies i dones) van empalmant una relació amb una altre com si depenguessin d’aquestes per la seva supervivència o la seva autoestima ens adonem que el nostre projecte de col·lectivitat està fallant, ja que no sabem omplir les nostres necessitats vitals i sentimentals entre totes i necessitem posar-nos en relacions no sempre recomanables per omplir aquests buits. És necessari l’espai privat, però ni la nostra autoestima ni la nostra reputació han de dependre d’aquest.

Un altre qüestió important i clau però que no sembla superada és el repartiment de tasques dins dels nostres col·lectius i espais. Un fet tant bàsic com aquest sembla resistir-se a desaparèixer i el gènere segueix definint qui duu a terme segons quina feina. Quan els homes deixarem d’organitzar-ho tot i les dones d’enllestir-ho tot?

Amb la voluntat de propiciar un debat col·lectiu i un qüestionament general sobre aquesta temàtica, en breus sortirà a la llum un 2n article amb el mateix encapçalament sobre com afrontar positivament aquest seguit de posicions i debats, així com l’anàlisi d’altres aspectes relacionats.

Mark Aureli.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s