I EL “10 N” QUÉ?

El capitalisme, basat en la propietat privada de los mitjans de producció, la que donà lloc a la producció social y la apropiació individual de la riquesa produïda, és a dir, la explotació del treball de molts per uns pocs, no soluciona els conflictes que dita divisió irracional provoca, els posposa. És a dir, es reprodueixen de forma ampliada, Doncs ha no donar solució a los problemes pretèrits, se li sumen els actuals i els per venir. Per aquesta raó, els treballadors de no derrotar d’una vegada i per sempre a quins nos exploten, la vida precària a que ens sotmeten la burgesia, no deixarà. Així ho demostra el estudi de la historia vella i els presenta en tota la seva potencialitat el present del capitalisme mundialitzat.

Com mostra del que he afirmat algunes poques, molt poques i sols per raons d’espai, patrons en l’internacional.

En Ferguson, EEUU, un policia blanc assassina amb sis trets a un pam de distancia a un jove negre de 19 anys desarmat i desemboca un incendi racial que borra en les mateixes barbes esblanqueïdes del negre president yanqui, el qual ascens a la presidència va ser senyalat com el verdader fi de la Guerra de Secessió.

Es el mateix president, que fa uns anys va donar l’ordre de la retirada de les tropes d’Irak, doncs dita invasió ja havia aconseguit la caiguda del dictador que ells mateixos –occident- va ascendir i la democratització estava encaminada, en simultani amb l’assassinat del seu igual de color de pell, ordenava un nuo bombardeig.

En la UE, los dirigents polítics de una burgesia imperial decadent, en mig d’una crisis que dista i molt – a pesar del que ens diguin els “savis” presidentes y economistes del sistema-, d’arribar al seva fi, s’embarquen en una nova aventura bèl·lica en Ucraïna (encara que per ara les fanfarroneries es dirimeixin en el pla econòmic), sense haver sortit (sortiran?) de les maresmes creades per les anteriors i inacabades ingerències en Palestina, Líbia, Sirià, África…

I per casa com anem? Qui analitza, reflexiona i senyala no es traïdor. Es a dir, no s’oposa, en aquest cas a la independència de Catalunya. Sol. no il·lusiona imprudentment.

Destaca en el nostre cas per històric, el conflicte al voltant de la independència de la C.A,C. Un demostrat de venir que no trobarà solució sense sortir-nos de la lògica capitalista.

Per als i les treballadores (no només de Catalunya, sinó de tot el territori de l’Estat) i les seves i encara febles van guàrdies revolucionaries, els pròxims mesos llençaran un cúmul d’ensenyances fonamentals para elevar la seva consciencia política, la seva comprensió del rol y caràcter del Estat (en totes les seves instancies) i per a, en conseqüència, poder actuar.

Excepte imprevistos potents, capaços d’alterar el llibret ajustat per la contundent i objectiva existència de la Troika (UE-BCE-FMI) més la OTAN (no ens oblidem de la seva amenaçadora presencia), el escenari serà el següent: passada la mobilització del 11-S -i s’haurà que veure si persisteix la tendència creixent de las convocatòries iniciades el 2012-, el Govern de Mas aprovarà la Llei de Consultes i firmarà el decret de convocatòria de la consulta, rere això el Tribunal Constitucional, ipso facto, la suspendrà.

Davant aquest esdeveniment caben dos possibilitats –que expressem esquemàticament, per a que es comprengui l’essència del nostre anàlisis, però assumint que es presentaran, en la realitat immediata, mititzats i mediatitzats per els seus respectius actors:

1. Acatar al Tribunal Constitucional, com tot apunta que es la voluntat de Mas a pesar de la seva grandiloqüència gestual i de la direcció de la Assemblea Nacional Catalana (ANC), que difereix només en les formes (que no en la voluntat) del President. Una direcció de la ANC que, per cert, es mou intel·ligentment entre las bambolines de la seva-por ara- innegable capacitat para mobilitzar apel·lant a la defensa de la llengua i la tradició cultural. Valors que no neguem, a condició de que tinguin el seu correlat en el repartiment just de la riquesa, és a dir, en la esfera socioeconòmica i política. Correlat que, per descomptat, no té en la actualitat.

2. Mantenir fins el final un pols desobedient que aprofundeixi el procés independentista i desgastí a l’Estat. En el moment de la veritat no ha de quedar dubte de qui aposta i se la juga fins al final pel dret a decidir.

Mantenir un espai unitari el més ampli possible entre els partidaris de la consulta és necessari. Però, dit espai no ha d’anar a remolc del Govern de Mas, ni de la direcció de la ANC, sinó que ha de mantenir una ferma pressió sobre els mateixos amb la pretensió de desbordar-los. La unitat per la consulta no ha servir per reduir les contradiccions socials existents a la qüestió nacional, ni per ha desviar o desactivar la resistència a las polítiques de austeritat. L’escàndol Pujol, que per res és sols en el seu abocador, si conté alguna virtut es la de haver obert els ulls a molta gent, sobre tot els de la petita burgesia – circumval·lada, en general, por una moral pija-, demostrant que els problemes estan en casa; que no sols venen de l’altre banda del Ebre.

La unitat en favor del exercici del dret a decidir no es incompatible amb que cada qual defensi el seu model de país. Las corrents independentistes que connecten independència con reivindicacions socials sobresurten sobre aquelles que plantegen primer la independència “para no dividir-nos i debilitar-nos” i “després ja veurem” que Catalunya volem. Però les dues argumentacions, tenen una debilitat intrínseca que no només les condiciona, sinó que les fa inviables per ha produir la sòlida acumulació necessària per arribar al punt de ruptura que es necessita per aconseguir la independència.

Un independentisme que, encara amb contingut social, no adopti una transparent opció de classe (és a dir, obertament internacionalista, per damunt de reivindicacions nacionals) ensopegarà con dificultades a la hora de hilar complicitats i aliances sòlides amb una part important de habitants de Cataluña de origen obrer, inmigrants progressistes i sectors populars menys o gens identificats con el catalanisme. I no parlem ja amb aquests mateixos sectors de la resta de l’Estat, el mateix que en l’àrea mediterrània.

Això ho posem sobre la taula perquè a Catalunya ja hi ha un model de país defensat per qui manen (el poder financer) consisteix en retallades, acomiadaments i desnonaments, que donen com a resultat un estat de coses que, en lo social, no és diferent en essència al de Andalusia, Extremadura, Madrid i la resta de l’Estat. Quin dubte pot haver de que acomiadar, desnonar i retallar degrada, empobreix i oprimeix a qualsevol treballador, treballadora o poble, parli o no català.

La unitat nacional per a la classe obrera i els revolucionaris, a més, lluny de ser una política conjuntural, acaba per convertir-se en una estratègia permanent. No hi ha sortida en la hipòtesis de una Catalunya independent sense deixar de ser capitalista. La austeritat imposada per la Unió Europea no desapareixerà.

El conjunt de la classe dominant, a través de la seva premsa, presenta aquest procés cridat a desembocar en la (im)possible consulta del 9N com un xoc institucional entre dos aparells (el estatal i el del govern català). Però, aquest procés el desencadena –i això és fonamental tenir-lo en comte- la impossibilitat per part de l’Estat burgés de satisfer las les diferents i creixents de tots els sectors obrers i populars al mateix temps. Ni siquiera en el mal anomenat ”Estat de benestar” va poder fer-ho, per el que menys possibilitats té ara en mig de la crisis. I a això ha de sumar-s’hi l’obligatorietat que imposa la modificació de l’article 135 de la Constitució, aconseguida mitjançant el cop parlamentari perpetrat entre PSOE i PP (con la anuència també de PNV i CiU), donant prioritat al pagament de l’il·legítim deute extern (il·legítim tot ell i no sols una part). I oblidant, ara sense mirament algun, l’il·legítim “deute” intern que els governs van prometre, prometen i continuaran sense complir amb la classe obrera i el poble.

Mentres la classe obrera i els revolucionaris no acabem d’assumir que la verdadera clau de les retallades resideix en Brussel·les i no a Madrid –encara que sigui aquesta una gerència poderosa-, la generosa participació de les masses en les mobilitzacions continuarà sent inútil per ha donar passes en un sentit alliberador. CiU i PSC han perdut el lideratge. El pobre i feble to del debat general sobre la qüestió nacional fa que el major beneficiari de la crisis política sigui ERC, que encarna (com a mínim en paraula) un projecte rupturista en lo nacional, sense sortir-se en lo econòmic de la lògica capitalista.

En aquest escenari resulta imprescindible que els revolucionaris es decideixin a treballar per arribar una hegemonia real, plantejant clarament los límits i les perspectives reals que té un projecte independentista en la Europa del capital. Al projecte de un Procés Constituent, con Arcadi Oliveres y Teresa Forcades como cares visibles del mateix, li brota, per més perfum que si posi, el tuf a social-cristianisme. Tuf fart perceptible per lo ranci. Per la seva banda, les propostes impulsades por ICV-EUiA i Podem i Guanyem pretenen un aggiornamento impossible, per tardi, de les desacreditades socialdemòcrates, esgotant-se en el en l’esforç per convèncer als seus antics votants de que ara sí són rupturistes de veritat. Queden al descobert ràpidament, doncs les seves demandes no van més enllà d’això i busquen amuntonar-se (res de sopa de lletres, diuen ara) per a participar de les eleccions, primer municipals i, si quadra, les que segueixen. Individual i secretament, cada un per separat assumeix les seves febleses i insuficiències per a fer-se hegemònics, raó per la qual es desesperen per arribar a una confluència que els podrà tornar forts en termes electorals… però no ideològicament. Com diuen els evangelis que va dir Jesús: “no es posa vi nou en copes belles”.

Moment doncs per als revolucionaris de plantejar-se la construcció de l’eina política capaç de moure’s com un peix a l’aigua en el si de les masses influenciant-les en el dia a dia, sense descuidar en cap moment la perspectiva revolucionaria de destruir el ordre capitalista. Es tracta de acompanyar i espitjar a les masses en les seves lluites reivindicatives (per limitades que siguin) i, simultàniament, a un altre nivell, bregar i treballar sistemàtica i consegüentment per el re agrupament dels comunistes sobre la base de ferms principis. És a dir, conservar el rigor teòric del marxisme en un pla i, sense contradicció alguna, aplicar múltiples i flexibles tàctiques de mobilització popular en l’altre. Sols així podrem acabar amb la cultura institucional que tan mal ha fet a la Esquerra amb la Tra(ns)ició i des d’ella fins ara.

Setembre 2014

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s