Crítica d’una visió suposadament pura

La desconeixença de la realitat socioeconòmica de les comarques tarragonines, encara que és un aspecte fonamental en la vida de tots els ciutadans, és alhora desconeguda per a una part important de la població que com a molt té un coneixement genèric , entre aquests també m’incloc, per aquesta raó em vaig posar ha investigar amb la intenció d’entendre-la i poder explicar-ho perquè sigui comprensible per a tots i amb aquesta primera crònica espero poder dibuixar un retrat fidedigne i que alhora vosaltres m’acompanyeu en aquest anàlisis crític fet a partir de dades que donà un dels principals mitjans de comunicació que és la veu dels principals agents dins l’esquema social i econòmic tarragoní.

El meu propòsit amb aquest escrit no és en absolut destructiu, com a priori sembla que hauria de ser un text que ha estat redactat amb la intenció de desmuntar la posició de l’adversari, més ben el contrari, pretén ser constructiu, per construir un punt de vista diferent que en molts casos els que defensen la visió dominant, amaguen perquè no fos el cas que sens acudís plantejar-nos no seguir les directrius que ens indiquen. Llegint les publicacions l’Indicador d’Economia, premsa econòmica, iniciativa de les organitzacions empresarials de les comarques tarragonines, es pot veure clarament quins són els sectors més importants de l’economia del territori, que com bé sabem són la industria química, el turisme i les empreses que derivades per donar valor afegit aquests dos pilars econòmics, sense oblidar el pes de les infraestructures com serien els casos concrets del port de Tarragona i l’aeroport de Reus.

Començant pel sector químic, amb el nom de ChemMed, que aglutina tot el sector, pretenen ser més competitius per estar a nivell de les plantes nord-americanes i d’orient mitjà, per això busca reforçar els llaços amb les institucions, amb altres agents econòmics com serien els transports com el cas del port de Tarragona, amb els agents socials i els agents acadèmics, és raonable que busqui aquests suports, la qüestió és com pensa actuar per portar a terme aquest projecte, tenint en comte la dependència de matèries primeres que tenen els diferents sectors de la industria química que provoca l’encariment dels productes finals, per tan no és gaire probable que es plantegin abordar la qüestió per aquest cantó, sobretot destaquen la seva aposta pel valor afegit dels productes produïts a les seves plantes, però un altre aspecte que considero fonamental i que no han esmentat és quin paper haurien de jugar els treballadors del sector i quins serien els efectes a nivell laboral, ja que per produir productes de valor afegit més competitius al mercat, una de les mesures més habituals és rebaixar salaris o acomiadant treballadors per ser substituïts per maquinaria més avançada, fenomen que es produeix des de l’inici de l’era industrial. En definitiva aspira la industria petroquímica tarragonina convertir-se en un en un colós del sector i alhora contribuir, com a sector estratègic de l’economia local, al desenvolupament social de les comarques tarragonines o pel contrari pretén engrandir-se a costa dels habitants del territori millorant la seva capacitat productiva amb productes de valor afegit i per l’altre costat reduint els drets laborals i socials dels treballadors del sector i dels altres implicats indirectament amb la industria, sembla ser que els seus pensaments no passen per implicar als diferents agents socials del territori, ja que només semblen esta preocupats per crear productes que destaquin en el mercat internacional i no mirin a pels interessos del territori on es troben.

Passem al sector turístic, que és ben sabut que és un sector de gran importància per l’economia a nivell regional, el tipus de turisme més extens és el que molts coneixem com a turisme de sol i platja i és bastant curiosa la visió que es pot captar després de la lectura de diferents articles, del mitjà de premsa anteriorment esmentat, que destaquen que des de l’esclat de la crisis, ha estat el sector que ha ajudat a mantenir els números quan la resta han caigut en picat, per descomptat fan una defensa a ultrança d’aquest model turístic que aconsegueix crear tants llocs de treball, donant feina a tantes persones del territori, per aquesta raó des dels diferents agents pertanyents al sector demanen a les institucions publiques locals que ajudin a consolidar el turisme de sol i platja que tan beneficiós és per l’economia i per descomptat per a les seves butxaques, qüestió que en si no és reprovable des de la lògica capitalista de mercat, només uns petits detalls que obliden explicar, els quals bàsicament són la precarietat laboral que tenen les feines del sector per dos raons principals, els salaris són bastant baixos, combinats amb jornades llargues i el factor que pel fet de ser un turisme que depèn de l’estacionalitat fa que els contractes siguin temporals que acaba provocant una situació de inestabilitat laboral per a la immensa majoria dels treballadors del sector. No sens pot oblidar el tema de la temporada, l’establiment del BCN World, que se suposa que haurà de dinamitzar l’estancada economia tarragonina i curiosament els ingredients del projecte em sonen, especulació amb terrenys, boom de la construcció; sumat a la industria del joc, amb la seva corresponent rebaixa fiscal, concentració del turisme en un macro-complex que provocarà que el flux de turistes, en gran mesura, no es distribueixi pel territori que podria fer que petits negocis que viuen del turisme es ressentissin fins al punt de poder desaparèixer.

Un altre aspecte a tractar, és la relació que hi ha entre els diferents agents del sector privat amb l’àmbit acadèmic, concretament la universitat, que cada vegada més ha deixat entrar a les empreses dins seu i això em fa plantejar-me fins a quin punt poden les empreses endinsar-se en l’àmbit acadèmic, ja que acabin considerant la universitat com una inversió més dels seus negocis que provoqués que els estudiants formats en el centre acabessin sent simples mercaderies per a les empreses inversores que podrien disposar de ma d’obra qualificada i alhora ensinistrada per a complir la seva funció dins l’empresa a caprici dels directius.
L’últim aspecte que és crec que cal destacar és la contradicció que hi ha entre el discurs que es promulga des dels cercles empresarials i la seva actuació, d’una banda demanen que els treballadors del futur han de mostrar afany de superació, un compromís amb l’empresa i una implicació amb la mateixa, en canvi per l’altre banda defensen un marc de relacions laborals i uns models productius que provoquen una gran des protecció de la classe treballadora, aquesta inestabilitat laboral fa que sigui pràcticament impossible que el treballador s’impliqui amb una empresa que no considera seva. Però això només és parla de la sensació que pot tenir el treballador alhora de treballar en una empresa, cal recalcar que malgrat la sensació que tingui el treballador dins l’empresa, mai formarà part realment d’aquesta a causa de la seva condició d’assalariat sota les directrius de l’empresari.

Després d’exposar aquests aspectes, es pot concloure que la realitat socioeconòmica del nostre territori, és sens dubte molt complexa i costa entendre els seus diferents segments i matisos, però malgrat la dificultat que molts de nosaltres tinguem per entendre-la no podem resignar-nos i ignorar-la perquè sinó ens podem trobar que certs agents l’acabin dirigint en benefici propi i en detriment de la resta.

Fonts consultades: l’Indicador d’Economia num. 170 Abril 2014; num. 171 Maig 2014; num. 172 Juny 2014; num. 173 Juliol 2014.

El Noi del Pa

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s