Carta de Jordi Salvador

SOBRE L’ESPINETA ´”AMB CARAGOLINS”, LA REVISTA REBELDE DE TARRAGONA‏

Gràcies amics i amigues del Che per la revista que la podem gaudir i criticar. Doncs fem-ho.

Doncs una primera suggerència, ja que sóc la persona més citada amb noms i cognoms en tot els números de la revista “rebelde” (sic) honor compartit, amb Marx, Gramsci i el Che, i tenint en compte que aquests estan morts, em podríeu fer una entrevista a doble pàgina sense manipulacions ni talls descontextualitzats, ni manca de rigor o de contast, etc. penso que seria òbviament de gran interès per la parròquia del cargolí.

Continuant amb les suggerències i ja que un dels temes estrella en tots els números ha estat BCN World juntament amb la recerca de la bona praxis evidentment “alternativa i revolucionària” ¿per què no hi ha cap autocrítica o doble pàgina al fracàs de la manifestació del 31 de maig?

El 31 de maig havia de ser la resposta del territori al projecte turístic anomenat bcn world, doncs bé: menys de dues centes persones seguien la crida feta per tres partits polítics, 60 entitats “rebeldes”, amb participació de diputats mediàtics, amb una quantitat de recursos importants com una revista amb una tirada de 27.000 exemplars a tot color, un buzoneo a tot el municipi de Salou, distribucions massives a tots els actes, més paquets de revistes disposades a llocs estratègics com parcs infantil, estació, etc –resulta que ma mare viu al mateix carrer per on transcorria la “mani” i resulta que jo vaig anar al parc infantil amb ma filla i cosines i vaig pensar en veure centenars d’exemplars tirats que tant de bo haguessin esmerçat tants recursos en altres manis “unitàries” on costa pagar les fotocòpies per temes que ens toquen avui!–, més dos mesos de preparació, etc. Doncs bé, amb tot a l’engròs, crides des de tot arreu de la “militància autèntica i assembleària” el resultat va ser un fracàs estrepitós.

La mani va ser esperpèntica. La Guàrdia Urbana va desallotjar tots els cotxes del carrer Barcelona de Salou en previsió d’una allau humana.

La realitat quatre gats que semblaven més “Hare Krisnes” (amb tot el respecte per aquest grup religiós) per la seva desconnexió amb el poble de Salou i la realitat del territori que altra cosa. Era gent vista com a forastera des de les finestres o carrers que es preguntaves per què protestaven? Qui eren?

No era la classe treballadora en moviment contra la precarietat com volien, eren un grapat de “l’esquerra veritable S.L” encara que els obrers i obreres i la resta del món no ho sabessin. Bona gent “preocupada” per una precarietat futura de la qual ni per bé ni per mal se’n sap gaire, però ben cega a la precarietat del present que els envoltava en forma d’atur per tot en el trajecte per on va transcorre la “mani”. Més, centenars de botigues amb més d’un terç d’economia submergida que els representants autèntics del territori no es van dignar ni a saludar… per què? Al cap i a la fi eren alienats i molts, a més estrangers sense papers, no els immigrants imaginats… no no, els reals.

A part de llegir la bíblia del capital, Amigos, ja que les meves paraules són ben valorades a la vostra “revista”, us suggereixo que us cal menys doctrina, menys sectarisme, menys “església” i més classe obrera. La real, no la imaginada. Les ideologies es fossilitzen; explicades per segons qui, a més, són només retòrica, que passen els anys i no funcionen perquè és mantenen en un món tancat, endogàmic, on uns i als altres es riuen les gràcies, sense que ningú els doni un clatellot de realitat. Per això, uns no passen del 3% de representació sindical i ja porten dècades en un context on el 80% per cent d’empreses no té representació sindical… imagineu-vos si hi ha camp per córrer!, però ni així… O d’altres, que com més grans es fan el seu món és tant tancat que malgrat el nom de amigos.. o amigas de… la realitat és que són una unitat domèstica que es representa a ella mateixa i prou.

La realitat és el món del treball o el de l’atur, companys i companyes. I front això cal, a part de pensar, com deia el propi Marx, sobretot, transformar, però sense oblidar el “mentre tant…” ben ignorat per molts tertulians de la part alta, però molt important per la classe obrera real com per dir d’aquest projecte ni parlar-ne sense oferir per exemple la possibilitat d’una altra realitat per demà que solucioni el “mentre tant…” que la esquerra estètica ignora. I el pitjor de tot, pensant-se a més que la resta del món som imbècils, alienats, venuts, claudicants, etc. sense adonar-se’n ni preguntar-se com és que sent tant bons només fan que cremar projectes, trencar ponts, destruir sinergies, convertir les diferències en objectiu últim, fer el joc als més reaccionaris sense adonar-se, sí, sense adonar-se’n ni més ni menys ells que són l’hòstia i que si no existissin, el poder els pagaria per la feina bruta que fan en plena ofensiva antisindical, no contra els seus “sindicats” no, contra els sindicats que malgrat tot molesten de veritat.

I passa el que passa, i tenim la Plataforma com bona mostra de què malgrat un rumb il·lusionant, els primers dos anys, hi ha qui que això funcionés li molestava. Això no podia ser. I no volia millorar-ho, no, la finalitat era imposar un pensament únic encara que suposés la trencadissa –o potser era aquest l’objectiu inconfessable— algunes reunions costen d’explicar si no són vistes des d’aquest objectiu. Un altre exemple, les esperpèntiques reunions per preparar una concentració per…. com li diríem, la no monarquia… perquè no vam ser capaços ni de posar un nom ni fer una octaveta unitària (cosa que a Barcelona va ser fàcil i fins i tot al Parlament de Catalunya (on la EI d’allí es veu que no res a veure amb la d’aquí). El problema és molt generalitzat, però mentre la mentalitat, les estratègies siguin les que caricaturitza aquest full parroquial “rebel”, molt “rebel i alternatiu”, penso que no anem ni a la cantonada. I per això falta dosi important de realisme i pragmatisme, que no ven tant com la puresa ideològica, però canvia les coses. Marx és brillant, però avui dia les estratègies i tàctiques que plantejaria serien molt diferents, però molt. Ara segur que xocarien amb “els marxistes”. I allò mateix podríem dir de Salvador Seguí, pels anarquistes o Indalecio Prieto per als socialistes, etc.

Per la qual cosa si no es canvien actituds caurem o ja hem caigut com a Plataforma, un cop més en una divisió, que jo penso que serà difícil de recosir o impossible, un luxe que el dia a dia de molta gent, a més no es pot permetre.

Sense flexibilitat doctrinària, per als qui creuen en la doctrina per damunt de la realitat, serà impossible treure allò que ja no serveix per posar-hi el que cal a partir del que tenim, no el que ens agradaria tenir, del que tenim!, etc.

En resum, penso que cal refer espais de confluència, però crec que han de ser nous espais i amb gent o altres col·lectius amb vocacions molt més respectuoses en vers realitats diferents de la seva.

Salut !

Jordi Salvador Duch

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s