Cambrils 2013: el temporal de l’espoli

La matinada del dimarts 31 de gener de l’any 1911 les barques de Cambrils van sortir a la mar com qualsevol altra dura jornada d’hivern. Els pescadors recorden que la mar semblava una bassa d’oli, així doncs, en principi res havia d’impedir que aquella nit fos freda però plàcida. L’oratge, però, va girar-se en contra seva de forma sobtada una llevantada va enfonsar 5 barques enduent-se la vida de 15 pescadors (i ferint-ne una desena de gravetat) del barri mariner de Cambrils. De les 15 víctimes, 5 no tenien més de 15 anys. Però les males notícies durant aquell any no van acabar aquí, un desbordament de la riera d’Alforja va causar greus desperfectes a la vil·la1. Des d’aleshores, aquell 1911 ha passat a la memòria de les cambrilenques i cambrilencs com l’Any de les desgràcies. No va ser ni la primera ni la última vegada que la força de la natura traïa als pescadors, i això s’evidencia en el profund instint de respecte que la gent de costa té de la mar.

D’aquell any i de tantes altres dates Cambrils ha après, ha assumit que els temporals de la mar o les rierades venen en el moment més inesperat i que poc hi pot fer l’ésser humà per pal·liar els seus efectes. Però els temporals o desastres que ha patit Cambrils (i especialment després de la darrera meitat del segle XX) no només han estat de tipus natural, vegis el desarrollismo del boom turístic dels anys 60-70 o l’especulació salvatge dels feliços anys 90 que han canviat totalment la fisonomia d’aquest poble de costa. Fins l’últim que ha patit’aquest passat any 2013, i que podríem batejar com el temporal del gran espoli.

Governat des del 2011 per un tripartit de dretes (CyU, PP i la PLIC) amb majoria absoluta, Cambrils ha vist com dia rere dia i amb l’excusa de la crisi s’anaven suprimint serveis públics, ajudes o s’acomiadaven treballadors municipals. Unes mesures que lluny de respondre als interessos del poble s’han subordinat a la lògica neoliberal que sota el pretext de l’austeritat, ha impulsat unes retallades que no són res més que privatitzacions. Durant aquest darrer any l’ajuntament pot presumir d’haver acomiadat 162 treballadors municipals (sense comptar amb l’ERO públic que afectava 33 treballadors) i d’haver tancat o suprimit: la ràdio i televisió local, la Sala Àgora, l’Oficina d’Atenció al Ciutadà (OAC), el Centre Cultural i Ocupacional (tancament parcial), el servei d’assistència a les famílies o el local d’entitats de l’Eixample, el servei de pedagogia del Casal de la Gent Gran, el Cinema Rambla… sense comptar l’externalització del serveis que presta l’ajuntament o les retallades a entitats o col·lectius. Amb el pretext de que la culpa és dels governs anteriors l’equip de l’alcaldessa convergent, Mercè Dalmau, ha castigat la població de forma indiscriminada privant-la d’ajudes tan bàsiques en temps de crisi com la dels llibres de text per les famílies amb menys recursos.

Per sinó n’hi havia prou aquest 2013 ha estat l’any en que s’ha aprovat el macroprojecte de la Costa Daurada que fomentarà la ludopatia i la precarietat laboral reproduint un model caduc i que ens ha dut fins on som ara, el “magnífic” “Bcn World”. Un complex impulsat per la societat promotora Veremonte, el president de la qual Enrique Buñuelos, un dels homes més rics de l’estat que va ser imputat per delictes d’estafa i que era propietari d’una les primeres gran immobiliàries que va fer fallida quan la bombolla va explotar.

Però tot plegat no acaba aquí, l’emblemàtica Plaça del Pòsit, la plaça per excel·lència de baix a mar, el centre neuràlgic on hi havia l’antic mercat municipal s’ha venut a un empresari kazakh que hi construirà un hotel de luxe. En una població on la precarietat laboral típica dels pobles de costa està més que estesa i amb la epidèmia de la por camuflada sota la paraula “crisi” s’intenta fer creure que només imposant aquests pelotazos es pot redreçar la situació.

A diferència dels temporals o desastres naturals, en aquests darrers l’ésser humà sí que pot fer variar-ne el seu impacte, els pot combatre, els pot tombar. I sembla que mica en mica Cambrils se’n dóna compte i que comença a despertar d’aquesta llarga letargia induïda per l’especulació salvatge i el turisme de masses. Diferents moviments socials i polítics comencen a treure el cap en un poble on fins fa dos dies semblava quelcom impossible. I sembla que tenen pensat crear un casal popular per veure venir aquests temporals. Estarem alerta.

1Cambrils com la majoria de pobles de la costa catalana estava dividit entre el barri mariner on vivien els pescadors i la vila o el poble, allunyat de la platja on vivien pagesos i el gruix de la població.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s