Alternativisme i jovent

Aquest article va dirigit a aquelles persones joves que formen part dels moviments socials, polítics i/o artístics i que estan interessats/es en la idea de construir alguna cosa millor per aquest petit món.

A partir d’aquesta premissa vull mostrar la meva visió sobre certs aspectes dels quals penso que és necessària una reflexió col·lectiva amb l’objectiu de fer més efectiva la seva lluita. Aquest article no persegueix cap ànim d’adoctrinament o clonació col·lectiva, sinó el més humil dels desitjos d’articular un moviment fort, i per tant, la necessitat estratègica i moral d’actuar en conseqüència vers aquests aspectes.

Aquesta reflexió no vol menystenir les persones que no formen part d’aquests àmbits, ja que s’han de tenir en compte les múltiples formes de combat o resistència a partir de les quals el jovent pot demostrar la seva inconformitat.

Sobre aquest tema, sí que vull expressar una inquietud vers aquest gran ventall de fórmules, lluites i teories que existeixen en l’actualitat i que tracten d’analitzar el món i el moment en que vivim. Posteriorment al maig del 68, les teories metafísiques varen desenvolupar un canvi de paradigma i sorgiren els posicionaments “post”1, teories que desmantellen el subjecte, transformant-lo en un ventall de multiplicitats que en la seva última conseqüència, donen la legitimitat per a que els ideòlegs liberals puguin cridar als quatre vents que la història s’ha acabat, a propòsit de F. Fukuyama (1992), i que no els caigui la cara de vergonya, o si més no, puguin dormir tranquils/es.

Sinó existeix una unitat clara que assumeixi que la lluita de classes, les relacions de producció i totes les seves conseqüències són el paradigma central a combatre, desaparece toda crítica y de oposión radical al capitalismo y a su modo de vida mediocre, inauténtico, comercializado, mercantilizado, serializado y cosificado.2

M’interessa el fet juvenil no només per la meva pertinença a aquest col·lectiu, sinó pel paper que aquest grup ha adoptat al llarg de la història en les lluites socials i polítiques. És molt estesa la visió de la “rebel·lia” juvenil, la disconformitat i una sèrie de clixés que es poden apreciar fàcilment, però em qüestiono fins a quin punt aquests han estat totalment absorbits pel sistema i han passat a formar part d’un nou pack de consumidors consumits. On és la universitat combativa de finals del franquisme? Per què el jovent prefereix perdre’s entre la TV i les modes? Quantes actituds masclistes es perpetuen als nostres instituts?

És clar que la multiculturalitat globalitzadora ens està guanyant la partida.

Un cop ens endinsem en els grups de joves vinculats i conscients de la realitat i amb espurnes per fer quelcom per canviar-la, podem dir que el grau de consciència és força divers i no tothom ho veu de la mateixa forma. Aquest fet en si mateix no és dolent, però és evident que no tothom assumeix l’ens contra el qual estem lluitant, un sistema pervers que es defensarà per tots els mitjans que tingui a l’abast i contra el qual només vencerem instruint-nos, mobilitzant-nos i organitzant-nos, tal com expressava Gramsci.

Amb aquestes paraules no es pretén exigir a ningú la plena disposició de la seva vida per res però sí el fet d’assumir què vol dir i què representa autoanomenar-se revolucionari/a.

Segurament no fa falta ser els/les millors en tot allò que fem tal i com predicava Ernesto Guevara en els seus escrits sobre l’home nou i el jovent, però sí que hem de captar-ne l’essència, la necessitat de la formació, la implicació en els espais de lluita més afins per a la construcció de l’alternativa necessària i l’humanisme per a sentir propis els problemes dels i les altres.

Sense aquestes capacitats, sense aquesta teoria crítica amb el sistema productiu, sense la voluntat de l’optimisme, sense una anàlisi realista de l’actualitat, moltes lluites es tornen inofensives, exageradament localistes, auto-marginades. Parafrejant At-Versaris, per construir s’ha de ser subtil, humil i dúctil.

El jovent hem de seguir exigint els nostres drets al carrer, hem de participar i construir espais polítics de lluita, hem de replantejar les nostres relacions sexo afectives i encaminar-les cap al plaer i la llibertat, en definitiva, potenciar els valors de la solidaritat, el respecte i el compromís.

Hem de tornar el sentit perdut a la frase de Salvador Allende “Ser jove i no ser revolucionari és una contradicció, fins i tot, biològica”.

Mark Aureli.

1 Per a més informació, vegeu: ZYGMUN, BAUMAN (2003). La modernidad líquida. Buenos Aires: Fondo de cultura económico.

2 Extret de KOHAN, NESTOR (2011). Nuestro Marx. p. 13. Link a consultar http://www.rebelion.org/docs/98548.pdf

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s